La joia maltractada

cua[dropcap type=”circle” color=”#ffffff” background=”#4f4f4f”]M[/dropcap]artorelles, al Vallès Oriental, acollia part del bo i millor de la indústria catalana (i algunes multinacionals) fa tot just deu anys. Divendres 22 de març, quan els últims treballadors van acabar la seva jornada laboral, tancava el fabricant de motos Derbi, instal·lat al polígon industrial Roca del municipi vallesà. El mateix que en el seu dia va acollir New Pol, o més recentment Showa. Tret d’algunes empreses que encara hi llueixen, el polígon ha deixat de ser un bullir de camions fent càrrega i descàrrega i de treballadors que hi arribaven i predominen només els cartells rovellats de “nau en venda o lloguer”. Una de les joies de la corona d’una de les comarques amb més pes industrial del país deriva cap al desert.

A Catalunya cada vegada hi ha més polígons com el de Martorelles. En els últims cinc anys, la indústria ha perdut més de 8.000 empreses i de 200.000 treballadors. No és només la crisi. Ja abans que una fallida financera com la de Lehmann Brothers fes saltar pels núvols la il·lusòria alegria del diner fácil, el desmantellament industrial era un fet en un primer món que saludava la globalització com el millor dels estadis de la societat. Era un catàleg de deslocalitzacions a la recerca d’uns salaris més baixos i unes condicions ambientals més permissives.

[quote align=”center” color=”#999999″]A cada indústria que tanca, i més si com Derbi acumula més de 90 anys d’història i una gran notorietat guanyada a cop de títols del món de motociclisme, tanca un intangible coneixement acumulat durant anys  d’esperit de superació.[/quote]

Durant anys es va menystenir la indústria perquè els rendiments econòmics del totxo i la malentesa modernitat de la societat dels serveis i el lleure deixaven poc marge a un sector percebut com una rèmora del passat. Però, avui, la producció de béns és al darrere de les poques bones notícies que ofereix l’economia: el creixement de les . I la lògica apunta que ha arribat el moment de girar la vista a la vella i maltractada indústria, amb el cant de les excel·lències del seu potencial innovador i la necessitat insadollable de capacitació professional per fer-lo possible.

[quote align=”center” color=”#999999″]La lògica apunta que ha arribat el moment de girar la vista a la vella i maltractada indústria, amb el cant de les excel·lències del seu potencial innovador i la necessitat insadollable de capacitació professional per fer-lo possible.[/quote]

A cada indústria que tanca, i més si com Derbi acumula més de 90 anys d’història i una gran notorietat guanyada a cop de títols del món de motociclisme, tanca un intangible coneixement acumulat durant anys  d’esperit de superació. Els pioners de la indústria no eren del tot conscients que a cada millora de rendiment del motor estaven aplicant el que, anys després es diria recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). I que aquest esperit de superació, als circuits com als mercats, eren de fet el motor que ha inspirat milers d’empreses que, més enllà de l’aspiració legítima dels beneficis, eren també una font de creació de coneixement i, per què no, de repartiment de riquesa.

Quan una nova realitat s’imposava sobre el fang del diner fàcil, els governs van apuntar-se amb entusiasme al que posteriorment s’ha revelat com un efímer castell de cartes basat en el totxo i l’enriquiment financer. Eren anys del “España va bien” (“bé”, amb els diners europeus, sobretot alemanys) amb creixements desconeguts. Aquella il·lusió va fer descuidar, si no menysprear, una economia de creixement menys vigorós però també més durable. La indústria perdia pes en aportació al PIB, fins a quedar tres punts per sota de la mitjana europea. I els objectius d’inversió en R+D van ser vergonyosament desatesos. Mai es va arribar  l’objectiu del 2% del PIB en recerca (1,33% el 2012) ni que la meitat d’aquesta aportació vingués del sector privat. Aquestes eren recomanacions europees, com també ho eren l’objectiu de dèficit del 3% i d’un endeutament del 60%. Mentre aquestes recomanacions són la guia de les polítiques econòmiques, la de la inversió en recerca és lluny d’aparéixer als titulars.

En el passat es van perdre oportunitats i, no obstant, encara hi ha indicis de vida en el planeta industrial. Les exportacions mantenen el dinamisme que altres indicadors desconeixen i, fruit de la generositat d’algunes plantilles, algunes grans inversions estan retornant en una mostra que no tot està perdut si s’hi posa una certa voluntat. La indústria truca a la porta per tornar, degudament reformada amb aires més ecologistes, amb més –cal esperar- amabilitat laboral, amb imaginació i ganes d’innovar, a ocupar un lloc central en la generació i repartiment de la riquesa. La quimera de l’or va fer perdre una oportunitat. Caldrà, aquesta vegada, estar atents per no veure des de l’estació com passa el nou tren i contemplar -impotents, incrèduls i atònits- moltes més fàbriques que, com Derbi, enfilen el camí de no retorn.

@Joancarredondo

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *