La culpa és dels Borbons!

bossadiner[dropcap type=”circle” color=”#ffffff” background=”#4f4f4f”]N[/dropcap]o parlaré de desviaments de fons públics, ni d’amants, ni de comptes a Suïssa. Tampoc d’elefants. Però els Borbons en són també protagonistes. Perquè les decisions que van prendre al segle XVIII, des de Felip V fins a Carles IV, expliquen per què avui encara l’Estat espanyol és una nació aïllada d’Europa pel que fa a transport. Aquesta dinastia va voler afrontar el descrèdit d’Espanya al món amb un plantejament centralista radical. Aleshores el ferrocarril encara no existia, és clar, però les comunicacions viàries ja apuntaven al model radial actual. La gran tasca centralitzadora va arribar durant les dècades centrals del segle XIX, quan arriba el ferrocarril de vapor a l’Estat i les diverses faccions del liberalisme s’afanyen a vertebrar l’Estat-nació per treure pit al vell continent. Naixeran els seis pies castellanos, una mesura d’ample de via que només servirà per circular per Espanya, i que impedirà que les locomotores estrangeres hi puguin transitar.

[quote align=”center” color=”#999999″]A Espanya, el tren Madrid-Aranjuez (1851) transportava per primera vegada la família reial, amb Isabel II al capdavant i flanquejats per militars, ministres i autoritats eclesiàstiques. Des del primer dia, fou un fracàs econòmic. Però no importava, pagava l’Estat[/quote]

Mentrestant, Catalunya es trobava en plena revolució industrial, i les notícies que arribaven del primer ferrocarril anglès eren rebudes com una eina per a assolir la competitivitat de la naixent economia de fabricació intensiva. El ferrocarril permetria transportar més lluny i amb menys costos tant les matèries primeres i les subsistències- el blat de la Meseta- com els productes manufacturats. I de la pròpia burgesia fabril varen sorgir les primeres companyies catalanes de ferrocarril que obrien camins cap a l’Aragó, el País Valencià i el nord, amb la vocació de connectar, com abans millor, amb França.

Això explica per què els primers ferrocarrils de l’Estat són pols oposats. A Catalunya, el tren Barcelona-Mataró (1848), privat i amb beneficis econòmics des del primer moment, destinat als industrials i els homes de negocis. A Espanya, el tren Madrid-Aranjuez (1851) transportava per primera vegada la família reial, amb Isabel II al capdavant i flanquejats per militars, ministres i autoritats eclesiàstiques. Des del primer dia, fou un fracàs econòmic. Però no importava, pagava l’Estat, i complia la seva principal missió: transportar la Cort a Aranjuez, on es passava l’hivern, i a Madrid quan el clima era millor.

Més d’un segle i mig després, en terres castellanes se segueixen construint línies d’alta velocitat sense estudis de viabilitat, algunes de les quals arrosseguen pèrdues diàries de més de 18.000 euros. I aquí no passa res. Mentrestant, Catalunya i el País Valencià, territoris que apleguen més del 30% de la producció de tot l’Estat, esperen la connexió amb Europa. La culpa, doncs, és dels Borbons!

Ara bé, diria que a Brussel·les no saben comptar amb pies castellanos, perquè no semblen disposats a posar ni un euro més de la seva butxaca per a trens que confonguin la revolució nacional amb la Revolució Industrial.

@GemmaAguilera

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *