Innovació i autoajuda

2[dropcap type=”circle” color=”#ffffff” background=”#4f4f4f”]E[/dropcap]ls llibres d’autoajuda solen convertir-se en contenidors de respostes fàcils sobre les preocupacions personals i també les socials. Les crisis econòmiques formen part d’aquestes preocupacions i, com a recepta digerible, l’autoajuda suggereix almenys dos mantres. El primer: les crisis són èpoques d’oportunitats. El segon: de les crisis se’n surt reforçat. En l’actual context, una recepta i l’altra tenen poques opcions de convertir-se en realitat. Perquè les oportunitats estan tapades per l’obsessió de les retallades i la devaluació interna. I perquè, per sortir reforçats, caldria obrir portes per a un canvi de model que els governs de torn no han estat capaços d’intuir.

[quote align=”center” color=”#999999″]R+D+i, són més que lletres. Representen un sistema econòmic basat en el coneixement a partir de l’esforç de la investigació i la capacitat de transmetre aquest coneixement per convertir-lo en productes i serveis de més valor.[/quote]

Els camins de l’austeritat, les retallades i els ajustaments salarials estan clarament definits i han marcat la realitat dels últims anys amb resultats poc encoratjadors. Han portat un justificable desconcert social, per una banda, i han contribuït a agreujar els problemes en forma d’atur, menors ingressos públics i estancament del mercat intern, per l’altra. Ras i curt, la resposta a la crisi ha agreujat la crisi. Les oportunitats -si n’apareixen-, tenen els entrebancs d’un sistema financer a tocar del col·lapse que ha tancat l’aixeta del crèdit, una morositat sense precedents, i una classe política que, superada pels esdeveniments, mostra una clara incapacitat per donar respostes.

Mentrestant, les poques esperances que la crisi empenyés un canvi de model revitalitzador de l’economia, topen amb dificultats similars. Quan dominava l’optimisme pel miratge del bon moment de la construcció i el turisme, unes poques veus alertaven que aquell era un creixement amb peus de fang. La resposta era que ja es coneixia el camí, que el canvi de model vindria per la recerca i la innovació. La constatació tranquil·litzava consciències, però es va optar més per deixar-se portar per la il·lusió del moment que per construir un veritable nou model. El confeti dels discursos va passar per davant de la feina de concretar aquelles bones intencions concretades en unes sigles R+D+i (recerca, desenvolupament i innovació).

[quote align=”left” color=”#999999″]L’empresa especialitzada J. Isern assenyala un descens del 5% en les patents que s’han registrat a l’Estat (amb una excepció per a Catalunya, on es va produir un increment de l’1,8%).[/quote]

R+D+i, són més que lletres. Representen un sistema econòmic basat en el coneixement a partir de l’esforç de la investigació i la capacitat de transmetre aquest coneixement per convertir-lo en productes i serveis de més valor. Més que discursos, una veritable economia innovadora reclama voluntats i recursos, i així ho van demostrar països com Finlàndia (i la seva aposta de la inversió en educació), o Alemanya (que mentre ajustava salaris mantenia o incrementava els recursos en recerca)

En l’actual context, els discursos denoten una voluntat que els recursos desmenteixen. La Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE) avalua en un 31% la reducció que s’ha produït en els pressupostos estatals destinats a R+D entre 2009 i 2012 (i gairebé un 14% addicional el 2013). Els avenços que, amb més ombres que llums, s’havien produït en els últims anys del govern socialista han quedat enrere. Fins llavors, un altre indicador sobre la salut de la ciència, com són les publicacions, donaven un cert aire a les xifres: l’Estat havia aconseguit situar-se en novena posició tant en nombre d’estudis editats en revistes científiques com en repercussió (cites). L’evolució no era per tirar coets, i a més es va estancar en els últims anys de govern de Zapatero. Però la intensificació de les retallades amb l’arribada del govern de Rajoy ha tingut dues conseqüències: un lloc menys en el rànquing de publicacions (dades de 2012) i un pressupost per a recerca amb els mateixos nivells que el 2006.

Hi ha, encara, més indicadors. En patents, l’empresa especialitzada J. Isern assenyala un descens del 5% en les que s’han registrat a l’Estat (amb una excepció per a Catalunya, on es va produir un increment de l’1,8%). En definitiva, la suma d’esforços de la iniciativa pública i la privada dóna com a resultat que la inversió en recerca i desenvolupament suposa un 1,3% del PIB espanyol, la meitat del que la Unió Europea considera òptim (un 2,5%), i per sota de països rescatats, com Portugal, on representa un 1,5%.

L’escenari resultant de la reducció de recursos públics i el poc vigor de la inversió privada empeny un autèntic exèrcit de joves acabats de llicenciar o doctorar i, per tant, amb elevada formació al camí de l’emigració per fugir de la precarietat que el mercat laboral els ofereix com a alternativa a l’atur.  El perill imminent és un desert de nou coneixement, sumat a l’absència de plataformes per desenvolupament de nous productes i serveis a unes empreses que apliquen la recomanació de l’ajustament salarial perquè no troben alternatives ni en els discursos públics ni en el finançament.

El debat sobre la necessitat d’aplicar polítiques de creixement que se sumin a l’austeritat dominant s’apaga, i les úniques alternatives ocurrents que arriben des del govern són la paciència o, el que és pitjor, la pregària. Respostes fàcils pròpies d’un llibre d’autoajuda.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *