Industrials contra guerrers, encara

Industrials contra guerrers

[dropcap type=”circle” color=”#ffffff” background=”#4f4f4f”]”L[/dropcap]’ètica industrial, és a dir, el conjunt de sentiments, normes, estimacions i principis que regeixen, inspiren i nodreixen l’activitat industrial, és moral i vitalment inferior a l’ètica del guerrer”. Són paraules del filòsof espanyol José Ortega y Gasset a Espanya invertebrada, l’any 1921. Un segle després, l’actitud del guerrer, la maquinària administrativa de l’Estat espanyol, aplica amb rigor aquesta presumpta superioritat moral. Tant se val que l’ètica industrial -el vigor de l’economia catalana- sigui el combustible que encara avui aguanta amb pinces una deteriorada economia espanyola obsedida a tancar-se en ella mateixa. Allò important és no trair l’ètica guerrera. Aquesta ètica té una versió moderna que ofereix resultats òptims a la causa: la gestió centralitzada dels aeroports i els ports en els organismes públics estatals Renfe, AENA i Puertos del Estado. Dues eines que, heroicament, amb un dèficit que en conjunt supera els 80.000 milions d’euros, aconsegueixen anorrear la capacitat de competència entre ports, entre aeroports i entre serveis de ferrocarril, necessària per atraure volum d’operacions, i dificulten enormement la sortida natural de les empreses de Catalunya, però també del País Valencià, a Europa, és a dir, al món.

[quote align=”center” color=”#999999″]Catalunya ha perdut tres dècades i molts milions a causa del coll d’ampolla que impedeix tenir via directa amb Europa per a mercaderies[/quote]

Madrid juga bé. De fet, té el partit molt encarrilat. Ha sabut escanyar per tots els fronts – no només financerament sinó, i sobretot, amb l’espoli de les infraestructures- l’economia catalana. Catalunya ha perdut tres dècades i molts milions a causa del coll d’ampolla que impedeix tenir via directa amb Europa per a mercaderies. També el fet de tenir un aeroport lligat de mans i peus per Madrid ha foragitat moltes multinacionals que s’haurien instal·lat aquí. Això és cert. Però la remuntada és possible. Des de fa un parell d’anys, la UE ha dit, per bé que tímidament, que ja n’hi ha prou, de tanta irracionalitat espanyola. Impedir el Corredor Mediterrani amb propostes que atempten contra els principis bàsics de l’economia com la Travessia Central dels Pirineus, no convenç uns països europeus que han vist com Espanya es rebentava milions d’euros dels fons europeus per construir infraestructures que no passen els mínims estudis de rendibilitat ni econòmica ni social. I un altre argument per a la remuntada: el 2011, per primera vegada a la història recent, Catalunya havia exportat més béns i serveis a l’estranger (53%) que a Espanya (47%).

Cal confiar que Europa pararà els peus a un estat que sistemàticament aplica una política errònia d’infraestructures, concebent-les com una eina purament política, recentralitzadora de la pàtria, en aquest cas, i no pas com una eina per desenvolupar l’economia i la societat, més encara en un mercat global. El mercat espanyol està en fallida. L’europeu, no. Per tant, no hi ha tria possible per a les empreses catalanes, encara que se sentin profundament espanyoles i confiïn en la clientela que fins no fa massa dècades pagava aranzels.

@gemmaaguilera 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *