Competitivitat enrampada

bombeta[dropcap type=”circle” color=”#ffffff” background=”#4f4f4f”]U[/dropcap]na liberalització de mercat indigna de portar aquest nom, una gran dependència exterior per la inexistència de fonts energètiques pròpies, una utilització ineficient i una política erràtica de subvencions a energies alternatives han confluït per situar l’Estat espanyol al capdavant de la Unió Europea en cost de la factura elèctrica. Aquest cost elevat se sent en converses de carrer, però l’afirmació també es pot argumentar a partir de les dades que fa públiques l’oficina estadística de la Unió Europea (Eurostat).

[quote align=”center” color=”#999999″]Lluny de convertir l’energia en un termòmetre de competitivitat, s’opta per carregar tot l’esforç de reducció de costos sobre uns ajustos salarials que no fan altra cosa que escanyar encara més el mercat interior.[/quote]

L’elevat cost de la factura incideix en les llars i també en les empreses, particularment en les industrials. L’energia és el segon factor que incideix en els costos de la producció (en algunes empreses, el primer), però la diligència del govern a aplicar reformes que permetin guanyar la tan desitjada competitivitat per fomentar les ha estat clarament inferior a la que s’ha aplicat en les qüestions laborals. Mentre la reforma laboral va marcar els primers mesos del govern central, i hi ha hagut el foment generalitzat de l’anomenada devaluació interna (una reducció generalitzada dels salaris per abaratir costos de producció), la reforma del mercat energètic es fa esperar. Molts dels mals del sector elèctric tenen el mateix reflex en la distribució de benzina (una altra liberalització indigna d’aquest nom i que porta l’Estat al capdavant en preus abans d’impostos –és a dir, que els operadors obtenen més marge que a la resta d’Europa) o amb el gas.

Al contrari que en el camp de l’electricitat i altres fonts d’energia, els salaris a l’Estat no estaven al capdavant de la Unió Europea. En canvi, per a la tan desitjada competitivitat, no deixa de ser un pes excessiu tenir una factura elèctrica industrial que arriba a superar en un 10% la mitjana de la Unió Europea. Aquesta qüestió apareix poc en els discursos públics, molt centrats a donar resposta a un concepte de comprensió difícil com el dèficit de tarifa (la diferència entre el cost de produir energia i el preu efectiu a la factura). Comprensió difícil perquè si ja es paga el preu més elevat de la UE, no s’arriba a entendre que encara es consideri que encara cal abonar més.

[quote align=”center” color=”#999999″]Mentre la reforma laboral va marcar els primers mesos del govern central, i hi ha hagut el foment generalitzat de l’anomenada devaluació interna (una reducció generalitzada dels salaris per abaratir costos de producció), la reforma del mercat energètic es fa esperar.[/quote]

Ara comencen a sentir-se algunes referències a una reforma energètica. I les primeres respostes assenyalen que difícilment satisfaran ni els operadors ni els usuaris. Els primers, aplegats sota un lobby que preserva les restes de la mal anomenada liberalització del sector (el monopoli públic va convertir-se en una mena d’oligopoli privat, sense el factor de correcció de l’aplicació de tarifes màximes com es fa en països en una situació similar, com França) continuen clamant contra la mala distribució de les subvencions a les energies alternatives. Els segons, lamenten que els primers passos no ataquen el problema de fons (un preu massa elevat) i que no es dóna solució a una situació que està començant a provocar deslocalitzacions industrials.

La reforma del mercat energètic és urgent, però si es converteix en un debat sobre com reduir la factura de l’Estat envers unes companyies amb vocació de mantenir vells privilegis –com tot apunta- s’haurà perdut una gran oportunitat. El soroll de les grans companyies està enfocant el debat cap a compensacions individuals, sense situar l’energia com un element central de la política econòmica i industrial del país. Al govern actual no va costar gaire apujar impostos per incrementar els ingressos, no li va costar gaire impulsar una reforma laboral clarament decantada cap als interessos d’una de les parts en litigi, però en canvi s’està allargant la solució per a un problema –el cost de l’energia- que incideix en la desindustrialització creixent. L’absència de competència efectiva entre operadors, la incapacitat de desenvolupar un veritable sector a partir dels recursos naturals que anés més enllà de la repartidora de subvencions (de les quals es van beneficiar més alguns grans grups que els criticats petits productors) està portant a una necessitat urgent de canvi de regles del joc. Mentrestant, el govern anuncia reduccions del preu de la llum (com la d’aquest mes d’abril) que són una pura mesura de cosmètica de vol gallinaci, després d’anys de pujades gairebé constants.

Lluny de convertir l’energia en un termòmetre de competitivitat, s’opta per carregar tot l’esforç de reducció de costos sobre uns ajustos salarials que no fan altra cosa que escanyar encara més el mercat interior. El cost de l’electricitat enrampa la competitivitat, però alguns s’entesten a mirar cap a l’altre cantó.

@Joancarredondo

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *